Màgia. Fer realitat l'impossible.

Vaig estimar a un mac. Són éssers peculiars, que viuen en un món de fantasia, preocupats per il·lusionar a les persones, per fer que oblidin durant una estona la seva realitat, i se submmergeixin en un món d'Oz. Vaig aprendre molt, vaig conèixer grans macs de la història de la màgia, tenia més coneixements que altres macs aficionats, inclòs professionals. Però sobretot, vaig aprendre una de les veritats més doloroses i reals que existeixen: l'amor és com la màgia, una mentida. És una mentida. Però una mentida tan bonica...

Miguel Ángel Gea. El vaig conèixer. És molt simpàtic, però sobretot molt poètic. Essències.

Miguel Ángel Gea. Les dimensions del temps.

La màgia és també un art. Un art escènic i per tant efímer, que evoca l'omnipotència, ja que el mac, és capaç de tot allò sobrehumà. I en aquest sentit, estèticament parlant, la màgia té a veure amb la pintura romàntica alemanya del segle XIX (pensa amb el monjo i el mar de Friedrich, per exemple). L'espectador s'abruma davant l'emoció rebuda.

Et convid a cercar noms de macs com Juan Tamariz, Miguel Ángel Gea, Enzo Lorenzo, Ricardo, Woody Aragón...o Dai Vernon, Ascanio, Fred Caps...i descobrir un món on per una estona, tot és possible. Tot, menys l'amor, que segueix essent una mentida.